Everest 2006: HEM FET CIM!!!

Tolo Calafat i Joan Antoni Olivieri s'abracen a l'arribada al campament base després d'haver fet cim

Dia 18 de maig de 2006, Oli i Tolo Calafat aconseguien fer cim sobre l’Everest. L’expedició Mallorca a dalt de Tot havia assolit el seu objectiu, dur el nom de la nostra illa fins al punt més alt de la terra. Però no bastava amb fer-ho, s’havia de contar i involucrar tota la societat mallorquina. Cròniques de Khumbu és el resum emocionat d’aquesta fantàstica aventura, de les cròniques i de les imatges que il·lustraren durant dos mesos els diaris Ultima Hora i Diari de Balears, dels seus fets i de la seva gent.

Portada del llibre que conta la història de l'expedició mallorquina

AL PEUS DE LA GRAN MUNTANYA
Si és cert que tota història té un principi, aquesta se situa als peus de la gran muntanya, l’Everest. El somni del qual mai no va arribar a despertar Mallory, la glòria de Hillary i Tenzing, i dels milers d’escaladors que vingueren després, es convertiria de cop i volta en un repte per a l’alpinisme mallorquí i en una fita a assolir per Joan Antoni Olivieri, Bartomeu Calafat i Bartomeu Quetglas, Oli i els dos Tolos d’ara en endavant.

Joan Antoni Olivieri i Tolo Calafat dalt de l'Everest (8.848m)

I ho aconseguiren. El 18 de maig de 2006, Oli i Tolo Calafat feren cim. D’aquesta manera, ells dos es convertien en els primers escaladors illencs que coronaven la muntanya més alta de la Terra. Devers 8.848 metres de roca i de gel que formen aquesta piràmide perfecte, un tascó negre i estriat, que s’alça sobre la serralada de l’Himàlaia fins gairebé fregar el cel, entre el regne del Nepal i l’altiplà del Tibet.

Carena final de l'Everest

Ho record amb una enorme emoció. Aquell matí jo era al camp base de la ruta sud-oest, ubicat sobre la glacera de Khumbu, a devers 5.400 metres d’alçada. Feia tres hores que ens havien arribat les primeres notícies dels escaladors que aquell dia ja havien fet cim. La nit havia estat llarga, freda i tensa, i per alguns, com Tolo Quetglas, terriblement dolorosa. Un sobtat i indesitjable mal d’esquena l’havia deixat fora de combat al camp IV, just l’horabaixa abans de l’ascensió definitiva i a tan sols 850 metres per davall del seu objectiu final.

Tolo Quetglas hagué d'abandonà en el Coll Sud, a 8.000 metres.

Jo era allà, a la tenda de reunions, un enorme envelat taronja de North Face que ens havia arribat amb un cert retard i a la qual havíem passat moltes hores, algunes d’elles decisives, discutint i planejant estratègies o, senzillament, compartint llargues converses amb les xerpes del nostre grup i també amb membres d’altres expedicions amb els que sovint intercanviàvem visites al camp base. Però aquell vespre era diferent, hem tocava estar de guàrdia, ficat dins el meu sac de plomes, amb, per un costat, la ràdio (walkies), el telèfon i l’ordinador connectats tota l’estona, i per l’altre, un enorme termo de te a compartir amb el nostre sirdar o cap de xerpes, Pasang Tsiring, qui es passà l’estona cremant encens i resant el rosari tibetà. Tot i que les condicions meteorològiques eren òptimes, calia assegurar-se el suport diví. Al cap i a la fi, tota ajuda era poca en un moment tant decisiu!!!.

En aquest context, mai no oblidaré les telefonades de na Queta, la dona de Tolo Quetglas, que amb una veu clarament angoixada m’interrogava sobre l’estat del seu marit. A milers de quilòmetres de distància, costa convèncer que la realitat dels fets és molt més senzilla, i que allò que pot semblar un drama no ho és. Al cap i a la fi, qui es podia imaginar que del que realment es tractava era d’una cosa tan simple com alhora complexa, un acte d’enorme responsabilitat pel bé de tota l’expedició?. Si aquell mal d’esquena que s’havia iniciat un dies abans persistia durant l’ascens i , per aquest motiu, Tolo Q. no podia continuar la seva marxa, la situació resultant hagués pogut implicar la retirada dels seus companys quan gairebé es trobaven a fregar el seu objectiu final. Però és que a tot això si afegia la circumstància de que un dels tres xerpes que els havien d’acompanyar a la darrera etapa havia tingut problemes amb un dels seus grampons i no havia aconseguit arribar al camp IV. En poques hores tot s’havia complicat fins a extrems insospitats.

La Vall del Silenci, des de la paret del Lhotse.

També na Marga, la dona de Tolo Calafat, qui no va dormir en tota la nit pendent de les informacions que li arribaven a través del telèfon i de la pàgina web de l’expedició. I també na Maria José, la germana de n’Oli. Les seves ordres, les d’aquells que ho patien des de casa, eren molt precises: “tot d’una que arribin al cim, ens crides. Sigui l’hora que sigui”.

Amb en Tolo Calafat, als peus de la cascada de gel de Khumbu

Però també hi havia molta de gent, entre familiars, amics, coneguts i d’altres que no ho eren tant, però que compartien un mateix sentiment d’emoció, que aquell vespre, en que se jugava la final de la Lliga de Campions (la Champions) entre el Barça i l’Arsenal, i que acabà amb victòria catalana, també seguia a través d’internet les incidències dels tres escaladors a les hores finals del seu assalt a la gran muntanya. El conseller de Presidència del Consell de Mallorca, Francesc Buils, amb qui havia compartit algunes aventures pels Pirineus i la serra de Tramuntana durant els anys d’adolescència, també era allà, a l’altra costat del telèfon i de l’ordinador, pendent d’aquell esdeveniment. Era de matinada, tot just faltaven un parell d’hores perquè arribessin al cim, i en Xisco em telefonà eufòric, com a bon “culer” que és, per comunicar-me la victòria del Barça. “Ara només falta que el Mallorca es mantingui a primera i que ells facin cim, no ho creus?”, manifestà.

Visió des del cim de l'Everest, a 8.848 metres d'alçada

Tot i l’enorme distància que ens separava, tots ens sentíem més units que mai a través de la xarxa. Centenars de missatges arribaren aquell vespre a la web oficial dels escaladors. Van ser unes hores molt emocionats en les que gairebé no vaig dormir, ajagut a la tenda grossa, la de les reunions, amb tot preparat per rebre i transmetre qualsevol incident o notícia que s’anés produint. El temps anava passant i a mida que la claror anunciava l’arribada d’un nou dia s’incrementava la tensió.

Aleshores, la ràdio començà a fer renou...

Eren les vuit i mitja del matí, les 4:45 de la matinada a Mallorca, i ja feia tres hores que a l’anomenada ciutat de niló, el camp base de l’Everest, s’havien començat a sentir els primers crits de celebració. De cop, la ràdio començà a fer renou. “Estimats companys, som en el cim. A les vuit hem arribat, Tolo, jo, Pemba i Nima. Canvi”. Era la veu de Joan Antoni Olivieri que, tot i l’esforç de deu hores de marxa des del coll sud, on s’ubica el camp IV (8.000m.), fins al cim, em comunicava amb tota la fermesa que li permetia el seu estat físic que tot just feia uns instants que ell i Tolo Calafat, a més dels dos xerpes que els acompanyaven, Nima i Pemba, havien aconseguit plantar la senyera de Mallorca sobre la muntanya més alta de la Terra.

Havien fet cim!!! Aquesta vegada sí havia estat possible, fins i tot una setmana abans del que tenien previst. La meva reacció immediata fou la d’alçar el puny i celebrar la victòria. No sabia a qui abraçar-me. En aquell moment, tan sols tenia al meu costat els membres de l’expedició filipina, el campament dels quals era just a la vora del nostre. Fou precisament el fotògraf d’aquest grup qui immortalitzà aquell moment i ens facilità la primera imatge –les del cim tardarien dos dies en arribar- d’un més que evident esclat d’alegria. L’Everest, la muntanya més internacional i mediàtica del món era, per uns instants, una fita assolida per l’alpinisme mallorquí. Ell, aquell professional de la informació gràfica filipí -i que em perdoni per no recordar el seu nom- va ser qui em va fer la foto que després seria portada en els diaris Última Hora i Diari de Balears, pels quals havia estat informant de l’expedició aquella primavera.

Celebració en el campament base, després de rebre la confirmació: "HEM FET CIM!!!"

Aviat arribà Pasang Tsiring, el cap dels xerpes de l’expedició mallorquina, per compartir aquell instant que era tant seu com nostre. “Enhorabona, Mallorca és a dalt de tot”, li vaig contestar a Oli en la nostra breu però intensa connexió per ràdio que, en aquell mateix instant, s’estava enregistrant a través del telèfon per a totes les emissores de ràdio de la nostra illa.

La ciutat de niló, als peus de la cascada de gel de Khumbu, a 5.400 metres d'alçada.

Aquell matí, el cel era clar, gairebé no feia vent i, un dia més, el sol començava a donar color a la ciutat de niló i a l’immens llit de gel i de roca sobre el que s’erigia. “Aquesta vegada sí” era la consigna amb la que l’expedició “Mallorca a dalt de tot. Everest 2006” havia partit de Palma tan sols un mes i mig abans. I així va ser. Cinquanta tres anys després de que els britànics coronessin aquell mític cim, uns escaladors mallorquins, Joan Antoni Olivieri “Oli” i Tolo Calafat, marcaven amb els colors de la nostra terra el que es coneix com el sostre del món. Era la primera vegada a la història de l’alpinisme illenc que algú aconseguia una èxit d’aquestes dimensions.
(preàmbul del llibre "Cròniques de Khumbu. Relat de la primera expedició mallorquina al sostre del món" Joan Carles Palos. Consell de Mallorca, 2007)